Si aquesta pel·lícula fós made in Hollywood seria un thriller realment simple i trist; un més dels que ens arriben temporada rera temporada. Sent una còpia d’aquest estil i traslladant-lo a Espanya el resultat és francament nefast.
Absolutament res funciona en aquesta ‘El asesino de los caprichos’; començant per un guió, facit de diàlegs tan pobres com alguns absurds, que ens presenta un assassí en sèrie meticulós i artístic que no resulta creïble al Madrid on es desenvolupa l’acció, fins arribar a la totalitat de personatges presents: alguns fregant el ridícul com la presidenta de la Comunitat, la dona del col·leccionista paralític, la criada que dóna la clau del cas a les detectius o l’artista youtuber. És ben cert que els personatges ja són desdibuixats des del guió però els, habitualment solvents, intèrprets que els donen vida tampoc aporten res per salvar un film que naufraga estrepitosament. Començant per la disfuncional parella d’inspectores que porten el cas i que no tenen cap tipus de química, una Maribel Verdú que emula amb carisma nul els solitaris policies aturmentats i malcarats tòpics i arquetípics dels thrillers ianquis i una Aura Garrido que no convenç en la seva doble vessant, ni com a policia ni com a mare; passant pel pla Daniel Grao que se’ns presenta com a fotògraf i sorprenentment passa a convertir-se en tertulià sense cap explicació; el comissari que interpreta un inexpressiu i forçat Roberto Álamo; fins arribar a la pràctica totalitat de secundaris, probablement contaminats per la manca d’implicació dels protagonistes, que desprenen un alarmant desinterès.
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta totalment fallida impròpia del seu director i estoll de protagonistes. Un film desdibuixat, artificiós i avorrit que l’únic que desperta en l’espectador és apatia, avorriment i ganes de que arribar el final del metratge. ‘El asesino de los caprichos’ resulta una autèntica pèrdua de temps; una de les pitjors pel·lícules, amb diferència, que ens ha ofert enguany el cinema espanyol.