A priori, la idea de veure Robert de Niro com un jubilat de 70 anys que torna a treballar i com a becari pot tirar molt enrere, més si tenim en compte la llarga llista de comèdies fallides de l’actor en els darrers anys. Però el film funciona. És ben cert que no és una gran pel·lícula, tampoc ho pretèn. És una simple proposta senzillament entretinguda.
De Niro i Anne Hathaway són una parella realment atípica i peculiar que, sorprenentment, funciona, i molt. Les seves escenes junts són el més destacat del film, en que mostren una bona química, especialment la conversa d’iniciació a facebook o la de l’hotel. Al seu voltant, sobretot de Ben, hi trobem el típic estoll de secundaris amb l’únic propòsit de reforçar els punt còmics, el desastrós trio de companys té la seva gràcia: sobretot en la paròdia d’ ‘Ocean’s eleven’, realment divertida.
El problema de la proposta és el seu metratge. El pròleg resulta excessivament lent i triga massa a iniciar-se la relació de confiança cap/becari. A més la directora abusa de certs aspectes i aquesta repetició provoca que els seus 126 minuts acabin cansant. Per explicar aquesta història, 100 minuts eren més que suficients. Hauria reforçat molt més el seu entreteniment que, si bé ja aconsegueix, el seu ritme massa lent arriba a posar molt en perill.