‘El bus de la vida’ és una típica feel good movie que, malgrat el tema que tracta, no busca la llàgrima fàcil però de la mateixa manera tampoc arriba a emocionar en cap moment, donant com a resultat una proposta fallida.
El guió és un dels handicaps del film. L’ inici és excessivament forçat per donar pas al problema del protagonista (entregat, tot i que pla, Dani Rovira) però resulta precipitat: casi no sabem res de la seva arribada a Euskadi i l’ immediat diagnòstic és autòmatic. A partir d’ aquí, ja el veiem directament en el vehicle del títol en que coneixem a la resta de protagonistes: una sèrie de personatges arquetípics i farcits de tòpics, dels que només destaca la interpretació d’ Elena Irueta. Assistim a les diverses subtrames de la resta de passatgers, la majoria sense cap interés (el grup musical principalment: ja sigui la seva composició com la relació posterior del trio d’integrants) però no arriben a despertar empatia per cap d’ ells, inclosa la seva voluntariosa conductora (Susana Abaitua en un personatge que arriba a resultar carregant). La història transcorre sense sorpreses, resolent les diferents subtrames (drama previsible inclòs), fins arribar al desenllaç: un happy end esperat des del minut zero.
En definitiva, ens trobem davant d’ una pel·lícula senzilla i ben intencionada ideal per a espectadors poc exigents amb ganes de viure una estona agradable i sentimental però, en canvi, no apta per als que tinguin unes mínimes expectatives i, donada la seva temàtica, busquin una mínima profunditat que no trobaran en cap moment del seu ajustat metratge. Una proposta certament decepcionant.