El remake d’ ‘El callejón de las almas perdidas’, dirigida per Edmund Gouling l’any 1947, és la proposta més estàndard dins la filmografia del cineasta habitualment fantàstic Guillermo del Toro.
S’ha de destacar l’excel·lent factura tècnica de la proposta: acurat el seu treball d’ambientació, vestuari i especialment direcció artística, brillant la seva fotografia i la seva preciosa banda sonora, obra de Nathan Johnson. El film es divideix en dos segments ben diferenciats. En el primer coneixem al protagonista de la història (un Bradley Cooper absolutament pla al llarg de tot el metratge i que en la seva primera aparició evoca, i molt, la imatge del mític Indiana Jones) amb la seva arribada i estada a la fira i com aconsegueix el número amb el que després es guanyarà la vida. Aquest tram està ple de personatges interessants però tot s’ha de dir: excessivament recreat i dilatat en relació amb la informació que aporta. Posteriorment, l’acció es trasllada a dos anys després i es desencadena amb l’aparició del personatge de Cate Blanchett, representant la típica femme fatale del cinema negre dels anys 50′. També aquest tram final resulta innecessariament allargat i, malgrat que s’hi desenvolupa el gruix de la trama, és molt més fluix que el bloc anterior. Tampoc ajuda que el desenllaç resulta previsible ben aviat, fins i tot el suposat gir final del destí del protagonista, que posa fi a uns eterns i desmesurats 150 minuts de metratge.
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta ambiciosa però que acaba resultant una estafa: un gran i luxós embolcall que no aconsegueix dissimular el fons: una trama absolutament simple en que l’espectador va perdent interés alhora que augmenta el seu avorriment. Una proposta alarmantment pobre.