‘El caso Heineken’ és un thriller molt sòlid. Lluny de l’efectisme habitual made in Hollywood la proposta està rodada amb l’encertat realisme del cinema europeu. La pel·lícula té un ritme que funciona amb la presició d’un rellotge: constant i equilibrat en tot moment. Des de la presentació del grup de segrestadors i les seves motivacions, les seves capacitats (contundent la seqüència de l’edifici ocupat) fins a la idea i desenvolupament del cop, inclosa l’excel·lent escena del cop previ per aconseguir els fons pel cas del títol, realment trepidant.
Un cop s’ha fet el més difícil, la proposta es converteix en un film de personatges que coincideix amb el compàs d’espera de la ressolució del cas. Aquí és on es mostren les relacions, dubtes, debilitats i cohesió del grup així com la pressió psicològica del Heineken del títol; un Anthony Hopkins convincent del que trobem a faltar més diàlegs amb els seus diferents segrestadors.
En l’epíleg posterior a la ressolució del cas és on la pel·lícula es converteix en un cara a cara entre els seus dos artífexs: un impassible i contingut Sam Worthington i un més humà i atormentat Jim Sturgess, entregat absolutament al seu personatge.
Ens trobem davant d’un film interessant, realista i sense concessions. Una proposta molt aconseguida, convincent i força recomanable.