6 anys després de la notable Mientras dure la guerra Alejandro Amenábar torna al cinema històric, en aquesta ocasió amb el biopic del cèlebre autor Miguel de Cervantes: centrant-se en els anys que va passar presoner a Argel.
S’ ha de destacar la seva excel·lent factura tècnica (sobretot la preciosa fotografia) i l’ acurat treball d’ ambientació (vestuari i direcció artística), tot emmarcat per l’ envolvent banda sonora obra del propi Amenábar. El film té un ritme irregular: una bona arrencada amb el captiveri de l’ escriptor i la seva aclimatació a la presó: interessant la seva amistat amb Antonio de la Sosa; així com també l’ amistat entre dos dels seus companys de condemna que es veuran enfrontats per les seves creences religioses, Dorador i Castañeda; l’ atenta vigilància de Blanco de Paz; o la icònica primera aparició dels enviats amb els diners dels rescats dels familiars (una referència al clàssic ‘El Quixot’). Però un cop l’ espectador s’ ha habituat a la situació, quan la trama ha d’ evolucionar, amb la relació entre el protagonista i el bajà, és quan el film perd el ritme, fruit d’ una recreació innecessària dilatant el metratge final fins a uns excessius 133 minuts, provocant que l’ atenció de l’ espectador vagi disminuïnt progressivament però sense arribar a la desconnexió. Ens trobem davant d’ un film de secundaris: mentre que Julio Peña resulta correcte en la pell del personatge del títol, l’ altre protagonista, Alessandro Borghi (bajà), és el més fluix del repartiment amb diferència, però tots dos es veuen relegats a un segon pla davant de l’ estoll de brillants secundaris: José Manuel Poga (Castañeda), Luis Callejo (Dorado), Fernando Tejero (Blanco de Paz) i especialment Miguel Rellán (De la Sosa), el millor de tots.
‘El cautivo’ és una proposta sòlida, solvent i força treballada que desperta el seu interés però que, malauradament, té un rimte massa desigual que provoca que la pel·lícula no arribi a ser el gran film que podia ser. Una llàstima.