‘El clan’ és una pel·lícula sòlida que transmet força bé el moment i la situació combulsa d’Argentina als anys 80. La clau del film és l’omnipresent Guillermo Francella, absolutament imperturbable amb una mirada pentrant al llarg del film i que en només una escena amb el seu fill es capaç de transmetre autèntic terror. Al seu voltant la resta de la família Puccio complementa perfectament al protagonista, potser Peter Lanzani (Álex) és el més fluix, les diverses reunions quotidianes de la família són les seqüències més aconseguides de la proposta.
El film, però, té diversos handicaps en contra. Alguna llacuna important de guió, el personatge del fill absent: no sabem perquè ha marxat i quan torna se’ns oculta qui i com l’ha convençut d’unir-se al clan del títol, i principalment el seu ritme. El primer treball que veiem està narrat amb tot tipus de detalls, totalment necessaris, però un cop ja coneixem el modus operandi resulta reiteratiu que el director es recreï en cada cop; relentint massa el tempo i sobretot dilatant excessivament el metratge. Malgrat tot, la pel·lícula de Pablo Trapero és una de les més interessants que ens ha ofert el cinema llatinoamericà aquesta temporada.