El nou treball escrit i dirigit per David Marqués és una proposta irregular i indefinida que no sap ben bé que vol explicar, donant com a resultat un excés de fronts oberts sense concreció.
El film se centra en quatre amics que es troben en un bar: Carlos Areces, el millor del quartet; Fernando Tejero, correcte; Eric Francés, fluix; i Adrià Collado, repetitiu. Tres d’ells estan a l’atur i conversen sobre els seus respectius estats i sobre la societat i l’actualitat en general. Paral·lelament, per separat, s’adrecen directament a càmara en format programa/documental de testimonis, però aquestes interaccions no sabem quina finalitat tenen ja que no s’aclareix en cap moment del metratge. A partir d’aquí coneixem les històries de tots ells, excepte de Benavente (que ja queda presentat en el relat de Fernando).
També s’alternen flashbacks que reforcen les vivències que van explicant i també un flashforward que resulta molt estrany ja que narra fets futurs per tornar després a la mateixa taula del bar on es desenvolupa tot el metratge, certament ajustat, 83 minuts, però que es fa llarg fruit de l’excés de temes sense ordre ni sentit, malgrat que alguns gags són certament hilarants (la conversa sobre els tatuatges, les conspiracions de Jesús o la discussió sobre el vots de cadascú).
En definitiva, ‘El club del paro’ és una proposta ben intencionada amb voluntat de reflexar l’actualitat del país, com remarca l’epíleg assenyalant que som a les portes de 2020, però que acaba resultant repetitiva, inconnexa, irregular, avorrida i desconcertant. Una gran decepció.