En el seu darrer treball, el cineasta Daniel Calparsoro manté el seu estil àgil i de ritme frenètic, que subsana la poca acció que té el film en relació a la resta de la seva filmografia.
La pel·lícula no té ànima ni desperta el més mínim interés: res funciona. Per començar el guió resulta massa fàcil, tant l’ entrada del protagonista (un Arón Piper que no transmet res en cap moment) en la feina del títol, així com els diferents passos que el fan escalar ràpidament igual que quan aconsegueix establir-se pel seu compte. Tot resulta massa superficial, ràpid i simple. No ajuden la resta de personatges que estan al seu voltant: esquemàtics, pobres i sense cap profunditat; de la mateixa manera els seus intèrprets no resulten convincents ni creïbles en cap moment: Luis Tosar, Nourdin Batan i Stefan Weinert sense la més mínima personalitat ni carisma, una María Pedraza que és un simple guarniment o un innecessàriament sobreactuat José Manuel Poga. Els únics mínimament interessants són Laura Sepul, la millor del repartiment amb diferència, i Luis Zahera, que tot i oferir una presència també pràctica i estàndar és l’ únic personatge que desperta mínima atenció i l’ espectador es queda amb ganes de que tingui més temps de metratge, ja que les seves dues úniques escenes en pantalla són, potser, el millor de la proposta.
En definitiva, ens trobem davant d’ una proposta fallida, insulsa i avorrida que no enganxa l’ espectador en cap moment, malgrat els esforços del seu director d’ intentar donar al film un muntatge de ritme vertiginós, deixant-li, en finalitzar, la sensació d’ haver perdut els seus, desaprofitats, 101 minuts. Una pel·lícula sense el més mínim alicient.