Álex de la Iglesia ha trigat cinc anys en tornar al cinema després de la notable Perfectos desconocidos i ho ha fet amb un doblet francament desafortunat: si fa uns mesos estrenava la fallida Veneciafrenia, ara arriba aquesta, també dolenta, ‘El cuarto pasajero’; probablement els dos films més pobres de la seva filmografia.
Amb una premisa molt semblant a la recent i, aquella sí, aconseguida Con quién viajas, el cineasta construeix un guió amb un quartet protagonista que no té la més mínima química: Alberto San Juan, en un rol en el que l’ hem vist en masses ocasions i en que ja comença a estar encasellat; Blanca Suárez, que sense fer res de l’ altre món en té prou per ser el millor del repartiment amb diferència; Ernesto Alterio, massa sobreactuat; i Rubén Cortada, absolutament pla. La història encadenada despropòsit rere despropòsit i no s’ aguanta per enlloc. Cada interrupció del viatge és pitjor que l’ anterior: la parada a la benzinera, el primer control de la guàrdia civil, l’ hotel, el segon control… fins arribar al clímax final en l’ embús en que, com sempre en la filmografia del director, es desferma el caos en un final que a més, en aquesta ocasió, es dilata excessivament i només té el seu punt d’ interès en la conversa dins de la caravana, de la que es desprèn que Carlos Areces mereixia més minuts de metratge per despertar un mínim interès en la proposta.
En definitiva, De la Iglesia s’ hauria de plantejar la seva irregular hiperactivitat: més val espaiar els seus projectes i treballar-los amb més calma i millor que no pas acumular-los i rodar-los ràpidament amb un resultat totalment nefast. ‘El cuarto pasajero’ i ‘Veneciafrenia’ són dues series candidates a ser considerades com la pitjor pel·lícula de l’ any. Una gran decepció.