‘El destino de Júpiter’ és una pel·lícula tècnicament impressionant. Visualment és perfecta: els efectes visuals, so i efectes de so, així com l’ambientació amb un vestuari tan original com potent i un maquillatge sorprenent. La realització acapara en un recital que no dóna treva a l’espectador, ja sigui amb els combats (brutal el de la ciutat a la Terra) com les diferents recreacions dels diversos móns espacials. Però tot i així quan hem assimilat i ens hem recreat visualment ens n’adonem que el film falla estrepitosament. El guió és molt pobre, una simple justificació, amb algun diàleg fregant l’absurd. Tampoc hi ajuda gens el seu estoll de protagonistes: des de la Júpiter del títol, una Mila Kunis que no pot fer res més del que fa, passant pel seu protector Channing Tatum que, tot i que el personatge ho requereix, mostra una expressivitat nul·la durant tot el metratge, fins a Sean Bean, qui fa de Sean Bean un cop més, repetint el mateix rol que porta anys interpretant. Si els herois resulten poc creïbles, tampoc els dolents convencen en absolut: els tres germans de la nissaga Abrasax, Tuppence Middleton (Kalique) potser la millor de tots tres però amb la menor quantitat de metratge, Douglas Booth (Titus) que arriba al rídicul i Eddie Redmayne (Balem) massa histriònic i desmesurat.
En definitiva la proposta compleix en part amb el seu objectiu: és ben cert que la factura visual és molt estimulant i entreté molt a l’espectador però, per molt espectacular que resulti, 130 minuts seguint un guió absurd i totalment buit de contingut ple de diàlegs ridículs són molt minuts per no advertir el seu fracàs. Una pel·lícula per no pensar en absolut i oblidar-la tan bon punt se surt de la sala. Una autèntica llàstima.