El trasllat a la gran pantalla de la novel·la de Donald Roy Pollock és una obra dura i incòmoda que aconsegueix mantenir tota l’ atenció i interés de l’espectador malgrat que cada personatge que apareix acaba sent més sòrdid que l’anterior. El primer tram del film ja ens presenta uns personatges destructius que porten la seva devoció per Déu fins a l’extrem i l’obsessió, fet que els obliga a cometre autèntiques atrocitats. S’ha de destacar el treball del seu entregat repartiment de cares conegudes però no estrelles.
Passat aquest bloc, amb el salt temporal del seu protagonista Arvin (un Tom Holland en el millor treball de la seva filmografia), podríem pensar que les coses aniran millor però res més lluny de la realitat. Com assenyala el títol, el mal continua envoltant-lo en tot moment i en pràcticament tots els personatges, fins que el dolor acaba portant a la figura més innocent a prendre una mesura dràstica que desemboca en el clímax final: en que el protagonista trobarà, premeditada o casual, la justícia que el dura a una pau, a priori, definitiva.
Ens trobem davant d’una proposta intensa, tensió que es veu reforçada per un tempo lent i mesurat, que aconsegueix transmetre la idea del títol: el diable, el mal, està sempre latent i pot esclatar violentament en qualsevol moment. Una pel·lícula interessant i aconseguida, tot i la ‘mala estona’ que proporciona a l’espectador. Un film no apte per a qualsevol públic.