El nou film escrit i dirigit per Mikel Rueda és una proposta molt intimista i senzilla. Una obra de detalls en que en moltes ocasions els silencis, gestos i mirades diuen tant o més que les paraules de la parella protagonista: una excel·lent, un cop més, Maribel Verdú i un notable Germán Alacarazu, la seva química és la clau de la pel·lícula.
El guió té una estructura i composició brillants. El pròleg absolutament silenciós en que es troben tots dos marca ja el to de la proposta. Assistim als respectius flashbacks que han dut els dos personatges fins aquí: el d’ella (el doble) i el d’ell (quince) que mostren molta més proximitat del que a priori podiem esperar per la seva gran diferència d’edat. S’ha de destacar els paral·lelismes (les renúncies dels dos: ella a una aventura servida en safata amb un pacient, ell ha adquirir diners que necessita, així com les taques de semblants accidents domèstics) i el format de les imatges. En aquest tram ells són l’únic que importa, la resta resulta certament intranscendent com demostra el desenfoc del seu voltant. A partir de la seva trobada (más) l’evolució de la trama és perfecta i aquí resulta imprescindible la seva fotografia (que es converteix en el tercer protagonista de la proposta): marcada pels tons blaus i freds durant els respectius pròlegs, sensació que s’allarga durant l’inici de la seva etapa en comú remarcada en el punt d’inflexió que provoca el canvi. Tot seguit tenim un segment en que domina el vermell (el més passional del metratge) per passar a la calidesa del tram final, en que els dos personatges ja se senten estranyament units, propers i amb una confiança absoluta (ja ha desaparegut el desenfoc), fins arribar a completar el cercle amb una precís repàs per tots els escenaris que han viscut aquesta intensa jornada fins a tornar al punt de partida en que es recupera el to silenciós del principi: els dos personatges tornen a les seves respectives vides, però cap dels dos oblidarà mai aquestes hores. Si la composició del guió és realment sòlida també ho és el seu contingut: uns diàlegs que conviden a la reflexió i a la nostàlgia fruit d’una contraposició i alhora complementació d’idees, pensaments, sensacions i arguments. Qualsevol espectador pot identificar-se amb els dos personatges: com érem i que pensàvem als 15 i com aquells ideals s’han convertit en realitat devorats pel dia a dia i les diferents experiències viscudes al doble.
En definitiva, ‘El doble más quince’ és una pel·lícula petita però una petita joia. Una de les propostes més sensibles i rodones de la temporada. Certament imprescindible.