‘El escándalo’ es una proposta necessària i inevitable en l’actual societat i més a Hollywood després de la irrupció del moviment #MeToo. Jay Roach s’allunya de la comèdia, gènere en el que ha desenvolupat tota la seva filmografia, per posar-se seriós en aquest docudrama basat en fets reals.
La clau del film és el seu quartet protagonista: el seu trio de personatges femenins, Charlize Theron (excessiva la seva nominació a millor actriu), Nicole Kidman i Margot Robbie (la millor amb diferència), que comparteixen una seqüència tan absolutament brillant com silenciosa en un curt trajecte en ascensor, així com el seu rival; un irreconeixible (merescudíssima nominació al millor maquillatge) John Lithgow, als que cal suma la presència d’una Kate McKinnon que sorprèn gratament en un personatge dramàtic allunyat del seu habitual histrionisme còmic. Gràcies a l’entregat treball dels seus intèrprets el film funciona malgrat que el seu guió resulti irregular. El personatge de Kidman és el desencadenant de la història però després d’originar el cas, la seva aparició en pantalla es difumina considerablement cedint el protagonisme a Theron, primer en la seva picabaralla amb, el llavors candidat, Donald Trump que, tot i necessària per conèixer les bases i motivacions de la cadena televisiva on transcorre l’escàndol, ocupa massa pes en el metratge, i posteriorment com l’estrella que pot fer decantar el cas contra el seu cap, fet que li provoca el dilema moral, fins el desenllaç (el missatge del qual resulta potent: caurà el responsable però no el sistema) en el que es troba a faltar, i molt, una cara a cara entre els dos personatges. El tercer vèrtex d’aquest triangle femení és la novell a la cadena i que viu en primera persona els fets que centren la demanda (una radiant Robbie que es llueix en una conversa telefònica magistral).
Ens trobem davant d’una proposta sòlida i correcta que, tot i que punyent, desprèn una decebedora sensació de contenció. De la mateixa manera que ho veuen les treballadores de l’imperi mediàtic, s’ha fet visible una realitat però no s’aprecia un canvi real i notable, l’espectador es troba amb una pel·lícula que posa el dit a la llaga però evita anar molt més enllà i que resulta molt calculada per no passar-se de la ratlla.