‘El espía que me plantó’ és una proposta molt honesta. Ja amb la seva premisa argumental i la seva parella protagonista hem de ser molt conscients d’allò que ens espera: una comèdia realment esbojarrada amb un únic objectiu; ser un film senzill i benintencionat que només buscar entretenir i en aquest sentit no defrauda, ens trobem davant d’una pel·lícula realment divertida.
Malgrat el gastat pròleg de presentació de personatges en que coneixem a les dues amigues de tota la vida, Audrey (una Mila Kunis que, un cop més, es troba molt còmoda en el gènere còmic) i Morgan (una autèntica especialista com és Kate McKinnon), la química entre totes dues resulta l’element clau de la pel·lícula, la història ben aviat es transforma en una disparatada proposta d’espionatge que evoca els clàssics del mític James Bond o la recent ‘Misión imposible’ (la referència claríssima a l’hora d’escollir la cançó de la màquina musical) que les porta a fer un tour per Europa, brillant la seqüència del cafè de Viena i la posterior persecució o el personatge del company d’habitació al hostel. Aquí el film combina passatges d’alta comèdia amb aconseguides escenes d’acció.
El guió transcorre amb un tempo i ritme que no decauen en cap moment de manera que resulta impossible per a l’espectador desenganxar-se de les peripècies de les dues ‘espies a la força’, amb l’afegit de la presència de la seva inquietant perseguidora (hilarant l’escena de l’interrogatori al gimnàs abandonat) i d’encertats girs de guió que desemboquen en un clímax final (llàstima que el moment del trapezi no estigui a l’alçada de la resta de metratge) ben resolt deixant un bon regust a l’espectador.
L’epíleg resta obert a una possible seqüela, d’altra banda totalment innecessària, que, si manté l’estil i personalitat d’aquesta ‘El espía que me plantó’, benvinguda sigui. Un film ideal per desconnectar i passar una molt bona i divertida estona d’evasió: missió aconseguida.