Amb la seva innovadora òpera prima, La bruja, Robert Eggers ja es va presentar com un cineasta diferent i amb un codi propi que ara confirma i extèn amb aquesta ‘El faro’, una pel·lícula totalment hipnòtica malgrat que l’espectador en finalitzar la projecció no tingui clar que acaba de veure: no ha entès el guió (una obra d’art i assaig sobre el descens a la bogeria) però malgrat tot li resulta impossible treure l’atenció del que succeeix en pantalla.
El film està rodat a l’estil de fa un segle; amb la pantalla retallada, un muntatge realment abrupte i, especialment, una preciosa fotografia granulada i en blanc-i-negre (merescudament nominada a l’oscar). A tots aquests encerts tècnics se li ha d’afegir el millor de la proposta: el treball de la seva parella protagonista (injustament oblidada en la cursa de premis d’enguany). Robert Pattinson ofereix el millor treball de la seva carrera, amb diferència, i Willem Dafoe en un altre recital interpretatiu, un més: ells són la pel·lícula. A part de funcionar per separat (cadascú té el seu monòleg de lluïment particular) tenen una química en pantalla increïble, brindant-nos diversos cara a cara memorables.
No ens enganyem, ‘El faro’ no és una pel·lícula fàcil ni apta per a tots els públics, tot el contrari. Ens trobem davant d’una proposta d’una complexitat extrema, realment incòmoda i arriscada, destinada a un tipus de públic molt concret i minoritari. Malgrat això, i sortir de la projecció amb la sensació de no haver entès realment que ens ha narrat el guió ni tampoc quina era la seva intenció, el film aconsegueix deixar-nos amb un estrany i desconcertant magnetisme. Cinema experimental en estat pur.
