L’òpera prima de Michael Gracey és un musical d’estructura i aire clàssics amb una factura visual preciosa (brillants la direcció artística i el vestuari) però que resulta massa artifical: es queda en la superfície d’un grup de personatges que reclamen més profunditat. Començant pel protagonista (un Hugh Jackman que 5 anys deprés de l’excel·lent ‘Los Miserables’ torna a demostrar que es troba molt còmode en aquest gènere), amb un únic tema musical coneixem tota la seva infantesa i l’origen del seu gran amor, una Michelle Williams que canvia de registre després de la dramàtica Manchester frente al mar però que mostra les seves enormes mancances en el musical.
Arrel del seu acomiadament es reinventa i recluta les que seran les estrelles del seu espectacle: uns personatges dels que només tenim pinzellades i que s’integren amb massa facilitat a la iniciativa, així com també el seu nou soci: un fluix Zac Efron, tot i que el seu número amb una hipnòtica Zendaya (amb força més presència que al seu debut al cinema a la fallida Spider-man: homecoming) és probablement el millor del film. Posteriorment apareix en escena el personatge que interpreta la darrerament omnipresent a la cartellera Rebecca Ferguson, la reacció final de la qual queda tan forçada com precipitada. Aquí, un cop més, el director desaprofita un dels alicients que podia oferir el guió, passant molt per sobre de la reacció dels membres de la companyia de Barnum davant del nou fitxatge.
Tot és massa fàcil i ben intencionat en aquest film que durant tot el seu metratge sembla que estigui esperant i relentint el ritme per explotar en qualsevol moment però aquest fet no arriba i el seu tempo acaba despertant avorriment i desinterès envers el desenllaç de la història. En definitiva ‘El gran showman’ és una artificiosa proposta que, malgrat la seva impecable posada en escena, no aconsegueix emmascarar un contingut excessivament pobre i senzill: una llàstima.