11 anys després de la multipremiada ‘Pozos de ambición’, Paul Thomas Anderson torna a dirigir a Daniel Day-Lewis (també nominat a l’oscar però, a diferència d’aquella, ara amb remotes opcions de victòria) en la que és la seva darrera interpretació si l’actor manté la seva anunciada intenció de retirar-se del cinema. Com en el film de 2007, Day-Lewis dóna vida a un protagonista excèntric i omnipresent, el qual manté un fort vincle amb la seva germana (l’injustament nominada a millor secundària Lesley Manville) que veu com la seva vida es descoloca quan coneix a Alma, interpretada per Vicky Krieps i que resulta la millor dels tres amb diferència, tot i ser l’única intèrpret del trio que no aspira a l’oscar. A partir d’aquí assistim a la tensa relació que s’estableix entre tots dos; amb un ritme tan lent com avorrit que no aporta absolutament res a l’espectador, ni li desperta el més mínim interés en la història al llarg dels seus eterns 130 minuts.
Si el guió és el més fluix del film, la seva acuradíssima factura visual resulta el millor. Excel·lents la seva fotografia, el vestuari (merescudament nominat) i la direcció artística, envoltats per una exquisida partitura musical (inqüestionablement nominada) obra de Jony Greenwood. Malgrat aquest esforç pel detall en el treball d’ambientació, que ens ofereix algunes escenes precioses com el primer treball de Reynolds amb Alma, les diferents proves de vestuari amb les diverses i selectes clientes o el ball de cap d’any, no deixa de ser un gran i brillant embolcall per a una pel·lícula pobra, sense ànima ni consistència i totalment buida.
‘El hilo invisible’ s’afegeix al grup de sobrevalorats films nominats a l’oscar a la millor pel·lícula d’enguany que formen Call me by your name, Déjame salir i Dunkerque que han deixat fora les excel·lents propostes Coco, Detroit o The disaster artist i la magistral Los archivos del Pentágono amb dues ridícules nominacions. Sense comentaris.