La nova versió del clàssic literari de H.G. Wells intenta donar-li un enfocament diferent a l’arxiconeguda història però fracassa estrepitosament: l’únic que desprèn aquest remake és la sensació d’haver unit fragments d’altres films amb un resultat realment pobre.
Res funciona en aquesta proposta ja que el guió presenta masses llacunes. El pròleg ens mostra la fugida de la protagonista (una poc creïble Elisabeth Moss) que recorda a la de Julia Roberts a ‘Durmiendo con su enemigo’ per la seva preparació, sense conèixer els seus motius, que es resoldran posteriorment amb dues simples línies de guió. Després la trobem instal·lada a casa de la parella de la seva germana, la seva relació resulta certament confosa i no s’aclareix en cap moment. Aquí és on es desenvolupen els moments més típics i tòpics del metratge, seqüències en que es recrea innecessàriament fet que provoca que la durada final es dilati fins als excessius 124 minuts. Posteriorment el retorn d’ella a la casa d’Aidrien (un error de casting notable: Oliver Jackson-Cohen sembla més el seu fill que la seva parella), en que es confirmen les seves sospites, tampoc aclareix com ell ha aconseguit convertir-se en el personatge del títol i està igualment mal resolt. El conjunt de despropòsits arriba al límit a l’escena clau al restaurant, no resulta veraç en cap moment, que provoca que l’espectador desconnecti totalment de la proposta. A partir d’aquí, malgrat que el fragment a l’hospital sigui el millor del film (que evoca altres pel·lícules similars, Sarah Connor a ‘Terminator 2, el juicio final’ per exemple) i presenti un gir inesperat (que recorda la inquietant, aquella sí, ‘Scream’) ja no salva la pel·lícula. A més, per allargar l’agonia, quan el film ja fa estona que s’hauria d’haver acabat encara té temps per un epíleg novament a casa d’Aidrien que (malgrat que es resolgui d’una manera certament inesperada) també resulta forçat i poc explicat en una altra, una més, llacuna de guió.
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta alarmantment simple i forçada. L’estudi Blumhouse s’ha convertit en l’actual especialista en el gènere de terror amb una sèrie de pel·lícules certament interesants. Malauradament, els seus dos darrers treballs, Fantasy Island i aquesta ‘El hombre invisible’, són un autèntic fracàs i aquesta línia provoca certament por, però no la buscada. Esperem que la dinàmica canvii ben aviat…