‘El hombre más buscado’ és un thriller molt sòlid en la línia de l’anterior novel·la de John Le Carré traslladada al cinema, ‘El topo’. Com en aquella, la situació a Europa, en aquest cas a Hamburg, li dóna un aire molt més realista lluny de l’efectisme de Hollywood. Possiblement les dues novel·les citades més ‘El jardinero fiel’ siguin les millors adaptacions cinematogràfiques de l’autor, molt per sobre d’altres com ‘La casa Rusia’ o ‘El sastre de Panamá’.
El film es beneficia d’un estoll de protagonistes de luxe molt entregats als seus personatges: un Philip Seymour Hoffman, en el seu darrer treball, un cop més brillant (les seves escenes amb Robin Wright són del millor de la pel·lícula), un Willem Dafoe en la seva interpretació més completa en temps i una Rachel McAdams que, com ja va fer a ‘La sombra del poder’, demostra que, tot i que no el freqüenta massa, es troba molt còmoda i convincent en el thriller.
Malgrat tot la proposta té el mateix problema que ja tenia l’anterior ‘El topo’. La densitat de la història requereix un esforç important per part de l’espectador i el ritme pausat i l’excessiu metratge (necessaris d’altra banda per les necessitats del guió) poden arribar a esgotar-lo i que arribi a desenganxar-se de la trama. Tot i així ‘El hombre más buscado’ resulta un bon exercici d’estil, un film d’aire clàssic que farà les delícies dels aficionats a les pel·lícules d’espies.