L’ any 2019 el cineasta Galder Gaztelu-Urrutia va dirigir ‘El hoyo’, una proposta tan sorprenent com original i ara, cinc anys després, repeteix la fòrmula però el seu retorn a l’ espai del títol resulta un autèntic despropòsit.
El seu gran problema és la manca d’ originalitat i la sensació constant de repetició. Tot i tenir punts aconseguits: el rerefons del conflicte que regeix l’ espai; una estranya parella protagonista que sorprenentment desprèn química, principalment Milena Smith i, el darrerament omnipresent, Hovik Keuchkerian; i una fotografia interessant, que ofereix algunes atmosferes visuals potents, la proposta no funciona. A mesura que avança el conflicte el guió va perdent els papers, les situacions van perdent sentit provocant que l’ atenció de l’ espectador, ja mínima des de l’ inici, es vagi diluïnt fins arribar a l’ avorriment absolut barrejat amb estupefacció en arribar al desgavell final, en que l’ espectador ja està esgotat malgrat els seus ajustats, però eterns, 99 minuts de metratge. I un cop aquí, quan encara estem assimilant el desgavell, se’ns presenta un epíleg en que es connecten seqüela i original sumint a l’ espectador en una confusió major encara, el qual té la sensació de presa de pèl i d’ absoluta pèrdua de temps.
Amb aquesta fòrmula es podria rodar una franquícia interminable però no caiguem en l’ error, que ja és aquesta continuació. ‘El hoyo’ va ser una proposta sòlida, original i relativament impactant però el seu bon record es veu ara enfosquit per una seqüela pobra, ridícula, absurda i francament decepcionant. Una autèntica llàstima.