El segon film del director Tom Gormican és una ració de metacinema en que Nicolas Cage s’interpreta a si mateix en un interessant i atrevit exercici d’autoparòdia amb moments certament divertidíssims.
Cage arrisca, i molt, en aquest film; ja sigui mostrant-se desesperat per treballar, assumint el seu rol actual dins de la indústria, fins i tot parlant amb si mateix de l’època en que era una autèntica estrella. La seva delicada situació el porta a acceptar ser el ‘bufó’ d’un fan multimilionari (un estranyament popular i sobrevalorat Pedro Pascal que demostra, una vegada més, la seva nul·la expressivitat) i s’estableix entre ells un sorprenent vincle que aporta a la proposta un matís força diferent. De fet, les seves converses sobre un possible nou guió van desgranant i analitzant la pròpia pel·lícula que estem veient, a les que s’ha d’afegir el gir de guió que suposa l’aparició de la CIA per la ressolució d’un cas que té vinculacions amb una Catalunya independent; un nou encert del guió que dota al film d’un altre apunt de rabiosa actualitat. La trama avança amb alguns gags realment hilarants (la persecussió dels dos amics que conclou al mur, la primera missió del ja reclutat Cage o la conversa sobre les pel·lícules preferides dels dos protagonistes que es clou amb un desenllaç absolutament brillant) i diversos girs inesperats que desemboquen en un final certament apropiat pel transcurs de l’acció que hem vist al llarg dels seus, excessius tot s’ha de dir, 105 minuts.
‘El insoportable peso de un talento descomunal’ resulta una divertida, alhora que interessant, sessió de metacinema que, malauradament (un altre intèrpret en la pell de Javi hagués millorat molt el resultat final), queda lluny de les seves enormes possibilitats. Tot i així, s’ha d’aplaudir el risc i la capacitat de reinvenció del seu protagonista: aquesta intel·ligent aposta mereix el seu visionat.