La clau del biopic de Winston Churchill és l’omnipresent Gary Oldman en una interpretació extraordinària (indiscutible guanyador del Globus d’Or al millor actor i segur vencedor també en la propera edició dels Oscar). El mimetisme actor/personatge és absolut: només en algun moment puntual pots veure l’actor però en pràcticament tot el metratge és impossible no trobar el personatge.
El film, com la majoria de propostes del seu director Joe Wright, està realitzat amb una factura visual exquisida i detallista: notable el treball de fotografia, l’acurada ambientació (amb uns excel·lents vestuari i direcció artística), perfecte maquillatge i una preciosa banda sonora, obra de Dario Marianelli (habitual en la filmografia del director a les ordres del qual ha estat nominat en tres ocasions a l’oscar, i va camí de la quarta, aconseguint el premi per ‘Expiación’ al 2007). La pel·lícula està ubicada durant la Segona Guerra Mundial, moment en que el protagonista va ser nomenat Primer Ministre del Regne Unit. Tot i els recels inicials de tothom, durant els moments més difícils, d’aquí el títol, va evitar la rendició d’Anglaterra davant la dictadura nazi, quan tot el gabinet de guerra ja n’era partidari, i capgirar la situació aconseguint implantar un esperit de fe i esperança a tot el poble britànic, gràcies a l’èxit de l’operació de rescat a Dunkerque: curiosament és la tercera pel·lícula de la temporada que se situa en el marc d’aquest capítol del conflicte bèl·lic, després de la tèbia Su mejor historia i la sobrevalorada Dunkerque.
La pel·lícula té ritme i manté intel·ligentment l’equilibri entre la faceta més personal i la política del peculiar personatge, mostrant a parts iguals tant els seus dubtes i temors com el seu convenciment i determinació. Una proposta molt sòlida de visionat obligatori per gaudir amb una de les interpretacions més perfectes que s’han vist al cinema en molts anys.
