El darrer treball de Martin Scorsese és un film típic i tòpic dins de la seva filmografia. Com també succeeix amb el mestre Woody Allen, en aquest cas encara més accentuat, cada film seu és previsible a priori però no enganya ningú; és honest i sense aspiracions. En canvi Scorsese, que té més varietat de registres i gèneres (aquest tret és innegable), quan se situa en el seu preferit, el món de la màfia, és també repetitiu però denota sempre una sobrevalorada grandiloqüència.
‘El irlandés’ narra la vida de Frank Sheeran (un impassible, per exigències del guió, Robert de Niro que ens ofereix el seu millor paper com a protagonista en la darrera dècada), de com s’introdueix en el món de l’hampa, el seu ascens, la seva relació amb el controvertit Jimmy Hoffa (un Al Pacino que controla la seva tendència a la sobreactuació, la qual només es manifesta en moments puntuals i que, com el seu partener, també ens brinda el seu millor treball en molts anys) i la seva caiguda. Els personatges més interessants, però, no són ni l’un ni l’altre, sino el mentor del protagonista (excel·lent Joe Pesci en la seva primera aparició cinematogràfica dels darrers 9 anys) i el de la seva filla Peggy, un personatge que, sense pràcticament diàleg, és testimoni de tot el seu recorregut vital.
Una vegada més l’ambientació és acuradíssima (notables el vestuari i direcció artística) i fins i tot el director es permet oferir-nos dues referències: a la considerada millor pel·lícula del gènere, ‘El padrino’, amb la interpretació del popular tema central de la banda sonora però segmentat i versionat perquè sigui difícil de reconèixer, i una de pròpia quan en una conversa es pregunta a Pesci si de Niro és ‘uno de los nuestros’, títol del film que tots dos van protagonitzar a les ordres del mateix Scorsese l’any 1990. També s’ha de destacar l’ús de la digitalització dels protagonistes: si bé és ben cert que en certes escenes la seva digital joventut facial no es correspon amb els seus lògicament vells moviments, no molesta i s’accepta amb naturalitat malgrat els recels inicials que podia despertar. Per contra, el cineasta cau una vegada més en els seus vicis: una estructura repetitiva, uns personatges ja coneguts i sense cap originalitat, un ritme excessivament lent, la recreació en nombroses seqüències totalment innecessàries que arriben a dilatar el metratge fins als seus eterns 209 minuts finals: una autèntica exageració que deixa l’espectador exhaust. Es podia narrar exactament el mateix cicle vital amb 75 minuts menys de metratge i el resultat probablement no hagués estat tan avorrit com l’actual.
En definitiva, Scorsese fa de Scorsese i ens ofereix el mateix producte que ja ha rodat en infinitat d’ocasions. Això sí, veure reunits quatre grans i veterans monstres de la interpretació com són De Niro, Pesci, Pacino i un desaprofitadíssim Harvey Keitel justifica perdre les innecessàries més de tres hores de metratge.