El trasllat a la gran pantalla de la sèrie homònima mexicana que ha dirigit Vicente Villanueva resulta una absoluta estupidesa. Un despropòsit fàcil i superficial que es queda en la capa més simple de l’argument sense aprofundir, tampoc és que l’original mexicana ho fes excessivament, en els apunts dramàtics que ofereixen els personatges, error que també ocorria a la recent, i també fallida, Poliamor para principiantes. Aquí l’estat i situació de cada parella que decideix participar en el joc del títol només s’esboça per centrar-se en els diferents aparellaments i l’evolució de cadascún d’ells sense pràcticament tenir en compte les conseqüències, només mostrant les mínimes línies de guió possibles per saltar directament a les següents trobades sense cap interés ni gràcia (la seqüència de la comissaria és l’únic moment destacable, un botí massa escàs pel seus eterns 107 minuts de metratge), aquest fet més alarmant tenint en compte que es tracta d’una comèdia.
El seu casting tampoc col·labora en despertar el més mínim interés en la proposta. Probablement un estoll d’intèrprets amb més carisma hagués donat algun alicient a la pel·lícula malgrat el seu desgavell (com succeïa a la també molt pobra Donde caben dos). Tots ells: Fernando Guallar, Dani Tatay, Tamar Novas (sorprenent que un actor tan nul continuï tan present a la cartellera) i Richard Farré sembla que estiguin interpretant un capítol d’alguna de les repetitives sèries televisives de consum ràpid que poblen els canals de televisió com ara ‘La que se avecina’, mentre que elles, tot i estar millor, tampoc salven el film: Eva Ugarte (que després de molts rols secundaris sembla que va camí de personatges protagonistes), María Castro (inexpressiva com sempre), Miren Ibarguren (que tot i la seva comicitat habitual aquí no aconsegueix transmetre res) i Justina Bustos (potser la millor del repartiment, fita gens difícil).
En definitiva, ‘El juego de las llaves’ és una de les pel·lícules més pobres de la temporada; un sense sentit que resulta una ridícula pèrdua de temps. Esperem que no cometin l’error del seu origen televisiu mexicà, amb una segona temporada certament prescindible i innecessària, i que el joc finalitzi aquí.