Tres anys després del seu debut darrera de la càmara amb la interessant Molly’s game, el reputat guionista Aaron Sorkin es consagra amb aquest film, basat en un dels judicis més polèmics de la història d’EEUU, que resulta una autèntica obra mestra.
Sorkin ens torna l’essència del drama judicial amb la proposta més intensa i aconseguida d’aquest subgènere en anys. La història t’atrapa des del principi i manté l’absoluta tensió i atenció de l’espectador durant tot el procès (tot el film transcorre durant el judici, ja sigui a la sala o en el que succeeix fora, amb alguns flashbacks que reforcen els fets) gràcies a un guió sensacional, amb un ritme i tempo perfectes, farcit de diàlegs absolutament brillants i els justos tocs d’humor. La força de la proposta es basa en el treball del seu entregadíssim estoll d’intèrprets en estat de gràcia: difícilment podem recordar una pel·lícula dels darrers anys amb un repartiment tan fantàstic. Seria un fet realment extraordinari i alhora totalment merescut que el quintet d’aspirants al proper oscar al millor secundari (en aquesta pel·lícula no hi ha cap interpretació principal, totes tenen la seva importància i pes) fossin de la mateixa pel·lícula, candidats en sobren. Des dels acusats Eddie Redmayne i Sacha Baron Cohen (excel·lents els seus diversos cara a cara) passant per l’advocat Mark Rylance (antològica la simulació de l’interrogatori després de l’aparició de la gravació del discurs) fins al desagradable jutge Frank Langella; sense deixar de banda el també acusat Jeremy Strong, l’exfiscal general Michael Keaton (que es llueix en només dues escenes), el fiscal amb consciència Jospeh Gordon-Levitt o el ‘vuitè’ processat Yahya Abdul-Matten II.
‘El juicio de los 7 de Chicago’ és una lliçó de Cinema amb majúscules, un clàssic immediat dels que recorda a l’espectador la força, màgia i poder del cinema. Una pel·lícula sensacional, intensa i apassionant. Una d’aquelles joies que esporàdicament sorgeixen per renovar-nos la passió per la gran pantalla. Absolutament imprescindible.