El sobrevalorat Scorsese torna a caure en els seus vicis; de nou presenta una pel·lícula excessiva i desequilibrada. Els seus 180 minuts es fan eterns i en bastants moments arriben a avorrir.
La primera meitat del film narra l’ascens a l’èxit del seu protagonista i resulta massa reiterativa: drogues i sexe acaparen aquests aproximadament 90 primers minuts, oblidant-se de personatges que podien donar molt de joc, com l’adaptació de la dona del protagonista al seu nou modus vivendi o el mentor del protagonista, un desaprofitadíssim Matthew McConaughey. Aquest pròleg es podia matar perfectament en 30 minuts. En canvi, la ressolució final del personatge es narra massa precipitadament, i es recrea en alguna escena realment ridícula (la trucada que provoca el desenllaç) o en d’altres vistes ja massa cops en la filmografia del director (la violenta discussió matrimonial), això ressalta encara més el desequilibri d’un film que arriba a esgotar.
L’únic que val la pena destacar (bellesa de Margot Robbie a banda) és la brillant i entregada interpretació del seu protagonista; un Leonardo DiCaprio que ofereix no només la seva millor interpretació en un film de Scorsese, sino un dels millors treballs de la seva carrera.
