Russell Crowe fa doblet davant i darrera de la càmara en la seva òpera prima. Com a actor respon però no arriba a donar cap empatia al seu personatge, el qual està vivint un drama personal que només es transmet en moments molt puntuals. Al seu costat, una radiant i continguda Olga Kurylenko i un sobri Ylmaz Erdogan, la seva relació amb el protagonista és un dels trets més aconseguits del film.
Pel que fa a la seva faceta com a director, Crowe es desenvolupa prou bé en la narració de la Batalla de Galípoli, les escenes de combat són els millors moments de la pel·lícula, però es recrea massa en certs passatges que no aporten res al relat (amb un ús abusiu del pla zenital) i això provoca que el ritme de la història resulti excessivament lent. A més, el guió deixa en l’aire l’explicació de dos moments claus de l’acció; en els que el personatge protagonista sap on sou els seus fills desapareguts. Visualment preciosa (brillant el treball de fotografia) i amb una acurada banda sonora, ‘El maestro del agua’ és una proposta que vol ser intimista però no ho arriba a ser, amb esperit èpic, que tampoc aconsegueix. En definitiva és l’odissea d’un pare que transcorre sense despertar interés ni emoció, un film massa difús que deixa absolutament indiferent.
