El quart film de Dani de la Orden s’aproxima més al seu anterior treball, la més fluixa El pregón, que al díptic que va suposar ‘Barcelona, nit d’estiu’ i Barcelona, nit d’hivern. No ens enganyem; es tracta d’un típic i tòpic producte d’estiu, propi del gènere conegut com el feel good, que només busca ser un film de fàcil consum per gaudir en família i passar simplement una bona estona. I en aquest sentit la proposta és molt honesta.
El televisiu Leo Harlem és l’omnipresent protagonista del film en un personatge que, tot i despertar empatia, en certs moments acaba resultant repetitiu malgrat que té algun diàleg realment hilarant (la conversa sobre les notes amb la professora del seu fill o la presentació de la família de l’home de negocis a la festa eivissenca). Al seu costat hi orbiten una també repetitiva Toni Acosta, una Maggie Civantos que recorda moltíssim a Leonor Watling i els dos nens que tenen tanta química com naturalitat.
El guió, que se centra en les vacances de pare i fill, es divideix en tres blocs. Un primer, i el millor, al poble natal del pare en que tenim dos secundaris realment divertits com la tieta i el cosí (un Berto Romero que amb una sola escena esn ofereix un notable canvi de registre); el segon en que entren en escena Zoe i la seva filla a l’ecoresort, perjudicat pel monitor de ioga i la terapeuta de Laura; i finalment el que transcorre a Marbella on apareixen una Isabel Ordaz menys histriònica de l’habitual i un Jordi Sánchez que està francament desaprofitat.
En definitiva, aquest remake de la italiana ‘Sole a catinelle’ (estrenada al 2013) és una pel·lícula senzilla, d’agradable visionat i que gràcies als seus ajustats 90 minuts no arriba a fer-se llarga ja que la trama no dóna més de si. Per passar una estona entretinguda sense cap altra pretensió.
