El nou film de Mark Mylod, com la vetllada de la pel·lícula, està plantejat com una experiència deixant una sensació, també com la pel·lícula, d’ absoluta buidor i moltes ganes de gaudir d’ una bona proposta.
Tot i que l’ empatia amb la protagonista (una Anya Taylor-Joy demostrant, un cop més, que és una actriu tot terreny capaç de brillar sempre per molt dolenta que sigui la pel·lícula, com en aquest cas) és immediata; resulta molt fàcil que l’ espectador, com ella, trobi realment absurd aquest nou, i estès, culte a l’ alta cuina i les seves caríssimes i, en moltes ocasions, ridícules i suposades experiències, aquest no aconsegueix interessar-se en la trama en cap moment. Quan comença la vetllada l’ acció desperta un mínim interès amb l’ aparició del xef organitzador (un Ralph Fiennes fred i impassible, un rol que se li dóna molt bé com ha demostrat nombroses vegades) però aquest es difumina a mesura que comencen a servir els diversos plats que conformen el menú del títol. Ens trobem davant d’ un sense sentit (el punt de partida ja ho és); una encadenació de despropòsit rere despropòsit que no s’ aguanta per enlloc. Malgrat que en un moment puntual la proposta aconsegueix despertar interès i certa de tensió, aquests es difuminen automàticament, com una de les emulsions d’ algun plat, fruit del desgavell i absurditat tant dels comensals com del personal; desembocant en un clímax francament ridícul.
Si ‘El menú’ tingués com a objectiu parodiar l’ adoració als superxefs i l’ exclusivitat de certs restaurants, considerats com a autèntics temples de culte per la cada cop més gran legió de seguidors, la pel·lícula tindria tot el sentit. El problema és que aquest no és el seu objectiu, malauradament la seva intenció és totalment seriosa i aquí és on resideix el seu rotund fracàs: donant com a resultat un menú farcit d’ absurd rere absurd, totalment pobre i ridícul que només deixa en l’ espectador una sensació de buidor i de presa de pèl, amb ganes de consumir qualsevol altre film: encara que sigui un honest producte fast food de sèrie Z. Una autèntica pèrdua de temps.