Amb el trasllat a la gran pantalla de la biografia del doctor colombià Héctor Abad el cineasta Fernando Trueba aconsegueix el millor treball de la seva filmografia: una pel·lícula excel·lent.
El film es desenvolupa en dos moments diferents, els dos a Medellín, però en diferents dècades: la dels 80′, rodada en blanc-i-negre, que mostra la darrera etapa del personatge, i la dels 70′, en color, un flashback de la joventut del protagonista (un Javier Cámara brillant, una vegada més) a través dels ulls del seu únic fill, Héctor (el jove i sorprenent Sebastián Giraldo). Tot funciona en una proposta rodona: el guió, amb un tempo pausat molt adient a la història, equilibra perfectament la doble faceta d’ Héctor Abad: d’una banda el seu compromís amb la seva família, que és la seva vida (les escenes corals de les reunions familiars estan rodades amb una naturalitat i veracitat realment difícils d’aconseguir), i per una altra la seva lluita incansable i constant pels drets socials de la seva comunitat. El repartiment està a l’alçacada, la família Abad al complet desprèn credibilitat i una química notable, i la factura tècnica està molt treballada: el muntatge i la fotografia són excel·lents, l’esforç d’ambientació (vestuari i direcció artística) acuradíssim i la banda sonora preciosa.
Ens trobem davant d’un film realment sòlid en que hi caben la reivindicació, el drama, l’humor i les llàgrimes. Un drama familiar que atrapa l’espectador i l’emociona. El Goya a millor pel·lícula iberoamericana resulta tan merescut com escàs; veient les guanyadores de la darrera edició dels premis, ‘El olvido que seremos’ hauria d’haver estat la triomfadora amb claríssima diferència. Una de les millors pel·lícules de la temporada. Absolutament imprescindible.