Després del clàssic ‘El padre de la novia’ estrenada l’any 1950 i del seu remake de 1991 arriba una nova versió de la història en que el toc diferencial és el seu accent llatí: l’acció es trasllada a Miami i la família protagonista és d’origen cubà, mentre que la futura família política és mexicana.
La proposta segueix els cànnons típics i tòpics de la comèdia d’embolic amb regust a feel good movie. Andy García resulta convincent i aguanta bé el pes del film però es veu molt sol i els seus companys no estan a l’alçada: començant per la seva àpatica dona, Gloria Estefan (es desaprofita la teràpia de parella que podia oferir molts bons gags), la parella que desencadena la trama; inexpressius i sense ànima Adria Arjona i especialment Diego Boneta, la seva desaprofitada altra filla Isabela Merced i sobretot la histriònica i sense cap tipus de credibilitat família mexicana. El film té una bona arrencada i la història dels pares de la novia manté un cert interés, el qual es va desinflant fins a l’arribada de la família del nuvi, tan ridícula que treu a l’espectador de la pel·lícula, a més s’hi recrea innecessàriament (la seqüència de la festa al vaixell resulta absolutament prescindible) i dilata el metratge fins a uns excessius 117 minuts. Els preparatius finals tampoc desprenen cap originalitat i l’atenció només es recupera, ja malauradament tard, el mateix dia de la cerimònia en que l’acció transcorre amb molt ritme però malgrat tractar-se dels millors minuts del metratge no aconsegueix atrapar l’espectador, que ja està esperant el final.
‘El padre de la novia’ no deixa de ser una típica i tòpica proposta familiar de migdiada: ideal per veure-la un diumenge després de dinar amb la tranquilitat de que en cas d’adormir-te, un cop despert et pots reenganxar al film sense haver perdut el fil de la narració. Un remake tan fallit com innecessari.