Florian Zeller debuta al cinema adaptant el seu propi muntatge teatral; un text dur i colpidor que aconsegueix fer viure a l’espectador l’angoixa i desesperació de l’avanç i deteriorament inexorable que provoca l’Alzheimer.
Fruit del seu origen sobre l’escenari, el guió transcorre en un únic espai: el pis d’Anne (sòlida i continguda Olivia Colman, de la que es troba a faltar alguna explosió del seu personatge ja que motius n’hi sobren) i el seu marit Pol (Rufus Sewell, el pitjor del repartiment amb diferència) on suposadament s’ha instalat el pare d’ella, Anthony (un magistral i omnipresent Anthony Hopkins en la seva millor interpretació en els darrers 20 anys): ell és la pel·lícula. A través dels seus ulls assistim a la paulatina desconnexió de la realitat, la incomprensió, por i frustració que pateix (amb escassos punt de lucidesa) i com aquestes alteren la seva personalitat i estabilitat repercutint en el seu entorn: principalment en la seva entregada filla que s’enfronta a un gran dilema: continuar fidel al costat del seu pare renunciant a la seva pròpia vida o donar el pas i tirar endavant.
‘El padre’ (guardonada amb el premi del públic en la darrera edició del Festival de San Sebastián) no és una pel·lícula fàcil, ni de rodar ni de digerir, per tant s’ha de destacar el seu mèrit enorme. Ens trobem davant d’un retrat veraç i dessolador dels estralls de la malaltia que remou l’estómac de l’espectador, pertorbant-lo, ja que, malauradament, cada cop és més freqüent que aquest tingui algú proper que també s’hi enfronta. És ben cert que és una proposta incòmoda però alhora necessària per la que s’ha d’estar preparat i ser perfectament conscient del que es va a veure: no gaudirem ni ens evadirem sino que rebrem una autèntica bofetada de realitat.
