‘El páramo’ és una proposta complexa i arriscada, més si tenim en compte que es tracta d’una òpera prima; s’ha d’aplaudir a David Casademunt pel seu atrevit debut.
La seva factura tècnica és excel·lent, destacant especialment la seva acurada direcció artística i sobre tot la seva preciosa fotografia. L’arrencada del film és lenta; costa entrar en situació, però un cop posats en la història, aquesta aconsegueix atrapar l’espectador fruit d’una atmosfera que, tot i situar-se en una cabana a camp obert, es transforma en claustrofòbica i angoixant, fins i tot incòmoda en certs passatges. Resulta molt meritori que només amb tres personatges s’aconsegueixi mantenir la tensió al llarg dels seus ajustats 91 minuts de metratge i aquí resulta clau el treball del trio protagonista: un sobri Roberto Álamo que reclama més minuts en pantalla, una Inma Cuesta que es llueix, una vegada més, suportant el pes principal de la pel·lícula i un sorprenent i molt jove Asier Flores que no s’arruga davant la imponent presència d’Alamo i que manté una molt bona química amb Cuesta.
El seu ritme va in crescendo; lent d’inici que paulatinament va augmentant la seva tensió, gràcies a moments realment aconseguits, fins arribar a un potent clímax. Una notable, i gens fàcil, carta de presentació que resulta tant intensa com valenta, no apta per a tots els públics. Un film francament interessant.