Després de ‘Sin identidad’, Non-stop, sin escalas i Una noche para sobrevivir, el binomi Jaume Collet-Serra/Liam Neeson continua donant bons resultats: el seu quart treball en comú és una altra trepidant i adrenalítica proposta d’acció. El seu protagonista als 65 anys (encertadament el personatge del film no amaga la seva edat i diu que en té 60) manté una segona joventut consolidat com un dels action heros dels darrers anys a la gran pantalla.
Després d’un brillant inici en forma d’el·lipsi temporal que, gràcies a un excel·lent muntatge, mostra la rutina de Michael al llarg dels darrers anys, assistim al pitjor dia de la seva vida: una vegada més, ens trobem davant d’un antiheroi abocat al límit en un espai tancat i contrarellotge. Precisament aquestes dues característiques ens evoquen inevitablement al segon film de Neeson a les ordres del director català, ‘Non-stop, sin escalas’, canviant la claustrofòbia de l’avió d’aquella per la d’un tren de rodalies en aquesta ocasió, amb l’afegit d’alguns elements comuns amb la intensa ‘Testigo accidental’ que va protagonitzar Gene Hackman, també dalt d’un tren, l’any 1990: tantes coincidències provoquen una sensació de déjà vu. Però, no ens enganyem, la pel·lícula no busca l’originalitat i en aquest sentit és molt honesta: és una simple ració d’entreteniment de qualitat, allunyada de la sobresaturació d’efectes visuals tan habitual en l’actual Hollywood, que només pretén, i ho aconsegueix amb escreix, que l’espectador mantigui l’atenció i la tensió al llarg de 105 minuts fins arribar als seus aconseguits i originals títols de crèdit finals.
No esperem espectacularitat ni innovació, sino més aviat tot el contrari: una artesana sessió d’acció amb un heroi a la força proper i creïble, l’especialitat de Liam Neeson en els darrers temps, en la línia de l’inoblidable Bruce Willis, alies John McClane, de les dues primeres entregues de ‘La jungla de cristal’. Una pel·lícula sense pretencions però ideal per desconnectar i passar una estona realment distreta.