L’ estil esbojarrat del cineasta Taika Waititi pot funcionar, o no, en propostes com les dues fallides darreres entregues de la saga del superheroi Thor: Thor, Ragnarok i Thor, love & thunder, però no és aplicable a una pel·lícula com aquesta ‘El peor equipo del mundo’, si tenim en compte que es tracta d’ un biopic.
La premisa inicial no deixa de ser interessant però el to del guió espatlla qualsevol atenció que desperti la proposta (la introducció del mateix Waititi directament a càmara només començar resulta ja tota una declaració d’ intencions) donant com a resultat un pobre telefilm de diumenge a la tarda ideal per a fer la migdiada en família. El punt de partida amb la presentació de l’ equip del títol ja marca l’ erràtic camí que seguirà el film, reforçat amb la primera seqüència en que coneixem el protagonista (un impassible Michael Fassbender). A partir d’ aquí, l’ arribada del nou entrenador a Samoa Americana ofereix els millors moments del metratge (l’ aeroport o la suposada revelació a la platja) però un cop es posa a mans a l’ obra amb els seus nous jugadors la trama entra el cànon estàndard, típic i tòpic, d’ aquest estil de films amb la corresponent adaptació, acceptació i superació de tots els personatges fins arribar a un clímax final francament desaprofitat. L’ únic objectiu que es demana al nou entrenador i a l’ equip es aconseguir un gol i quan assistim al partit clau el desenllaç no el vivim en directe sino que se’ns narra, deixant-nos amb una pam de nas després d’ esperar durant tota la pel·lícula.
La gesta que va aconseguir Thomas Rongen per a Samoa Americana mereixia un tractament més respectuós que la proposta desenfada, fàcil i pobre que ens brinda Taika Waititi. Una gran decepció.