El segon film escrit i dirigit per Polo Menárguez no pot amagar el seu origen teatral; l’obra del dramaturg d’Ignasi Vidal. Tenim tres únics personatges en un mateix espai, un pis (amb puntuals moments de respiració, el balcó i l’exterior de l’edifici). Perquè una proposta d’aquestes característiques funcioni necessita dues premises bàsiques, i en aquesta ocasió compleix sobradament amb ambdues: un guió sòlid i uns intèrprets entregats.
Els tres protagonistes són l’esporàdic a la gran pantalla Chema del Barco, que evoluciona de suport inicial a guanyar importància i pes en la trama; el creïble i veraç, una vegada, més Antonio de la Torre, que s’humanitza a mesura que avança el metratge; i un Raúl Arévalo en la seva millor interpretació en anys, que tot i aparèixer el darrer és el primer que se sincera davant dels altres dos. La seva química és realment excel·lent. El seu guió resulta alhora tan desconcertant com interessant. A priori la reunió de tots tres ens porta a pensar i especular sobre quin és el pla del títol, però aquest passa a ser totalment secundari (com demostra el seu coneixement al final i de manera totalment anecdòtica): és una excusa per reunir tres personatges abatuts que coincideixen en un moment clau en les seves respectives vides. Tots tres descobreixen els seus traumes estan amb els altres i despullen la seva ànima amb la seva ‘escollida’ família, com s’autodenominen en un brillant moment del metratge. La trama guanya en intensitat a mesura que avança. Inicialment el cas de Raúl Arévalo resulta sorprenent, posteriorment el d’Antonio de la Torre ja el vincula amb un altre membre del trio i finalment el de Chema del Barco resulta devastador.
Els seus escuets 79 minuts són una muntanya russa d’emocions, amb diversos girs de guió que descol·loquen l’espectador però que alhoren l’atrapen provocant que no pugui desconnectar en cap moment fins al seu colpidor final. ‘El plan’ és una proposta diferent i valenta, no apta per a tots els públics.