‘El practicante’ és un thriller psicològic de manual: no aporta res al gènere i es tracta d’un film típic i tòpic sense cap credibilitat que frega la sèrie B.
L’arrencada mostra bé tant el caràcter d’Ángel (un Mario Casas del que s’ha de destacar l’esforç per resultar creïble sobre la cadira de rodes però que alhora resulta impassible i pla) i la relació que manté amb Vane (fràgil Déborah François). Però després d’una bona presentació de personatges i situació es produeix un trencament ràpid i precipitat que altera l’estat de la parella. A partir d’aquí, l’actitud d’ell és tòpica i previsible i els fets s’encadenen sense cap sorpresa. Les accions es van succeïnt de manera forçada i ràpida quasi sense explicació (el trencament, el nou estat d’ella) fins arribar a la nova situació dels dos que s’allargarà fins al clímax, en que només el treball de François resulta mínimament interessant. En aquest tram, sense cap veracitat, continuen els fets precipitats com la rapidesa amb que Ángel s’encarrega de les persones que l’estorben en els seus plans així com la facilitat amb la que es desfà de les proves, per no parlar d’una absurda visita policial. La ressolució, que no desprèn cap tensió, resulta pobre i novament amb un error de guió important: no hi ha cap veí en tot l’edifici que no senti ni els crits, ni els cops del final? I després d’això passem a un innecessari epíleg que dóna peu a una futura inversió de rols totalment prescindible.
En definitiva, ens trobem davant d’una pel·lícula totalment fallida (fet sorprenent ja que el thriller és un dels gèneres més sòlids del cinema espanyol) que emula l’estil de Hollywood, donant com a resultat una proposta absolutament pobra i ridícula.