Lluny de la sensibilitat de les romàntiques ‘Barcelona, nit d’estiu’ i la seva continuació Barcelona, nit d’hivern, en la seva tercera pel·lícula Dani de la Orden ens proposa un film fàcil farcit de tòpics que només té una funció: el lluïment de la seva televisiva parella protagonista: Andreu Buenafuente i Berto Romero. En aquest sentit, la pel·lícula compleix sobradament amb el seu objectiu, la química entre Buenafuente (que mostra les seves carències com a actor en el seu primer protagonista cinematogràfic) i Berto Romero (ja consolidat a la gran pantalla després d’ Anacleto: agente secreto, Ocho apellidos catalanes i ‘Barcelona, nit d’hivern’) continua intacta i els seus diàlegs a soles són els millors moments del metratge.
Però això és l’únic que se salva d’ ‘El pregón’. La resta és un conjunt de tòpics ja vistos en infinitat de vegades a la comèdia en el cinema espanyol: aquesta mateixa pel·lícula es podia haver rodat perfectament fa 20 anys i seria exactament igual com ara. Un acabat Jorge Sanz i una menys encertada del que és habitual Belén Cuesta, qui tot i així convenç una vegada més i es perfila com una de les grans secundàries del gènere còmic del cinema espanyol dels propers anys, no aporten res a un guió pobre i gastat que només ofereix, diàlegs dels dos germans a part, alguns moments realment divertits com la processó o la cabra del campanar.
Ens trobem davant de la primera ensopegada del seu director i un avís important de cara a la possible explotació de les sèries/programes de televisió a la gran pantalla: no n’hi ha prou en repetir una fòrmula que funciona al format domèstic al cinema, el resultat té moltes possibilitats de ser un producte pobre i fallit. ‘El pregón’ n’és una clara mostra.