L’ adaptació cinematogràfica de la novel·la d’ Emma Donoghue és una proposta sòlida i interessant, ja des del seu plantejament: el seu pròleg és certament desconcertant, arriscat i valent abans de donar pas a la història del film, tancant-se el cercle en l’ epíleg final.
‘El prodigio’ destaca per la seva factura visual; aconseguits el seu vestuari i direcció artística, un muntatge amb uns interessants tirs de càmara, una envolvent banda sonora (obra del compositor Mathew Herbert) i especialment una preciosa fotografia. La seva omnipresent protagonista sosté tota la pel·lícula; una Florence Pugh, canviant radicalment de registre respecte a la recent No te preocupes querida, que demostra que, tot i la seva joventut, és una actriu tot terreny i que l’ arribada de l’ oscar és una simple qüestió de temps (probablement més aviat que tard), i en aquesta ocasió està molt ben acompanyada per la debutant, i entregada, Kila Lord Cassidy en la pell de la jove Anna. La proposta, però, té una presentació de personatges i situació mostrats amb un tempo i ritme massa lents, desprenent una sensació de reiteració innecessària durants els primers 40 minuts que dilata excessivament el metratge final arribant fins i tot a avorrir l’ espectador, amb el gran perill que aquest desconnecti de la trama. Per sort, un cop es desencadena el desenllaç el film accelera el ritme i augmenta el seu interès salvant el resultat final de la pel·lícula.
En definitiva, ens trobem davant d’ una proposta interessant. L’ espectador ha de ser molt conscient del que veurà; deixar-se emportar per l’ atmosfera creada i armar-se de paciència. Si ho aconsegueix, ‘El prodigio’ pot resultar una pel·lícula tan sòlida com estimulant.