La representant de Bielorússia en la cursa per l’oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa és una proposta solvent i competent però sense ànima.
El punt de partida del film, rodat amb una factura tècnica més que correcta, és interessant i certament original; la manera en que Gilles, àlies Rezza, aconsegueix sobreviure gràcies al servei que presta al capità Koch. Però aquest interés inicial despertat en l’espectador es va perdent mentre transcorre el metratge com a conseqüència de diversos factors. El guió evita mostra els horrors propis del camp on transcorre l’acció, centrant-se exclusivament en les peripècies de Rezza sense mostrar-lo interactuar pràcticament en cap moment amb la resta de presos, només amb el capità (notable el cara a cara en el picnic) i aquesta exclusivitat arribar a resultar reiterativa. A més, fins pràcticament la meitat del film se’ns presenta una subtrama, absolutament prescindible, en que es mostra la relació entre dos suboficials que no aporta res a la història principal i només serveix per dilatar el metratge fins als seus excessius 127 minuts que, si tenim en compte un ritme i tempo realment lents, acaben esgotant l’espectador. Si li afegim la poca empatia que transmet el protagonista, alguna apunt del guió estrany, i certament discutible, i la nul·la emoció (amb l’excepció de la llista en l’epíleg; el millor moment de la pel·lícula amb diferència) que desprèn la proposta el resultat és una gran decepció.
En definitiva, ‘El profesor de persa’ és una ben intencionada proposta que desaprofita un interessant punt de partida. L’absència, plenament conscient per part del director, de mostrar l’horror propi del camp per centrar-se només en la relació professor/alumne resta intensitat i sentiment al film, convertint-lo en una pel·lícula, malauradament, buida.