54 anys després de la mítica ‘Mary Poppins’ de Robert Stevenson n’arriba la seva continuació; una proposta que en manté l’estil i esperit però tot i així resulta tan prescindible com innecessària.
Després de l’oscaritzada ‘Chicago’ i la fluixa Into the woods Rob Marshall demostra un cop més que domina el gènere musical a la perfecció però, tot i algun encertat número (el del fanalers o el d’animació són absolutament brillants), firma un film francament avorrit. El seu pròleg és excessivament llarg i els seus personatges, començant pels crescuts Banks de l’original (correcta Emily Mortimer i desafortunat Ben Whishaw) són tan plans com, en masses ocasions, empalagosos. Tampoc aporta res destacable el dolent de la història (apàtic Colin Firth). L’arribada del personatge del títol i el seu amic fanaler (entregats Emily Blunt, en un canvi radical de registre respecte a la terrorífica Un lugar tranquilo, i Lin-Manuel Miranda) donen cert dinamisme a una trama certament lenta (amb algun error de guió alarmant) però tot i així no salven un film que recupera cert interés gràcies a dues veteranes i excel·lents secundàries: Julie Walters i Meryl Streep (qui amb una sola aparació, com ja passava a la citada ‘Into the woods’, en té prou per convertir-se en un dels trets més recordats de la pel·lícula). Així, si en l’original es cantava ‘… amb una mica de sucre…’, ara la quantitat és realmente desmesurada arribant a embafar fins al seu prescindible epíleg de globus.
Si en l’apartat artístic i de guió la proposta naufraga, contràriament en la vessant tècnica meravella. Acuradíssim el seu treball d’ambientació, amb uns perfectes vestuari i direcció artística, una gran banda sonora i uns efectes visuals brillants. Malgrat aquests encerts ‘El regreso de Mary Poppins’ no convenç i resulta una pel·lícula excessivament senzilla i només apta per als més menuts, el públic menys exigent i aquell que vulgui viure una dosi de nostàlgia (entranyable el retorn de Dick Van Dyke) recordant la seva infantesa. Per a la resta, els seus dilatadíssims 130 minuts acaben resultant esgotadors amb el perill real que algun espectador acabi desconnectant tant del film que arribi a adormir-se.