Aquesta nova entrega manté l’ esperit de les excel·lents El amanecer del planeta de los simios (2014) i La guerra del planeta de los simios (2017), el pròleg serveix de nexe directe, i, tot i no estar a la seva alçada, n’ és una digna successora.
Com en les anteriors la seva factura tècnica és espectacular: muntatge, fotografia, so, efectes de so i visuals (l’ expressivitat dels simis és brutal) i el conjunt està molt ben guarnit per una envolvent banda sonora, obra del compositor John Paesano, que es converteix en un persoantge més, pràcticament omnipresent, tenint en compte l’ absència de diàlegs en bona part del seu metratge. El ritme i tempo de la proposta són desiguals. L’ entrada amb la presentació de l’ estat del planeta i del funcionament del clan de les àligues és força lenta i costa entrar en la història, però, un cop ja assimilada la presentació, després de l’ atac que precipita el viatge de Noa el ritme augmenta (el tram d’ aprenentatge i consolidació dels vincles entre el propi Noa, Raka i Nova, tot i que més pausat, ofereix alguns dels millors moments del film) fins al punt d’ inflexió: el descobriment de l’ identitat de Mae. A partir d’ aquí tenim un crescendo que desemboca en el clímax final, al regne del títol, ubicat en un assentament vora el mar (la direcció artística tant aquí com al poblet originari de Noa és brillant), on es produeix el desenllaç que dóna peu al seu final obert, preparant futures, i inevitables, entregues.
S’ha de reconèixer el mèrit d’ aquesta ‘El reino del planeta de los simios’. Venint d’ una trilogia amb els seus dos darrers capítols magistrals i sense la presència del seu artífex, el cineasta Matt Reeves, tornar a aquest univers suposava un risc considerable. Però el nou director, Wes Ball, se n’ha sortit amb nota. No només elimina qualsevol símptoma d’ esgotament o manca d’ interés com es podia tèmer a priori sino que manté la línia de la saga anterior i desperta ganes i expectació davant d’una, presumible, nova trilogia. Tot un encert.