El tercer film de Rodrigo Sorogoyen manté la intensitat i qualitat dels seus dos treballs precedents: la seva complexa i minimalista òpera prima, ‘Stockholm’ (2013), i l’anterior Que Dios nos perdone (2016). Amb aquest ‘El reino’, el cineasta va més enllà i ens ofereix una radiografia tan encertada com malauradament realista de l’actual sistema polític, totalment corrupte i que esquitxa altres sectors.
El dinar que serveix de pròleg i presentació de personatges (tots els seus intèrprets compleixen a la perfecció per molt petits que siguin els seus papers) és una mostra de la fauna que ocupa els càrrecs públics. A partir d’aquí, es destapa un cas de corrupció a la premsa que desemboca en un tsunami polític en una comunitat autònoma (indeterminada al film però fàcilment identificable amb la València governada pel PP, encertadament la trama se situa abans de la crisi econòmica). És llavors quan un candidat amb grans aspiracions, un Antonio de la Torre en estat de gràcia que repeteix consecutivament a les ordres del director, en veure’s atrapat per les revel·lacions farà el possible per evitar caure, arrossegant tots els seus companys de partit que sigui necessari. Assistim a les diferents reaccions que provoca el cas: interessant la de la seva filla adolescent davant l’aparició a televisió d’un video d’una festa en un vaixell (imatges massa semblants les hem vistes no fa massa als telenotícies); el buit que li fan els seus companys, també corruptes, començant pel seu mentor i fins i tot els caps de la formació política; mostrant una alarmant doble moral de la presidenta del partit, perfecta Ana Wagener (brillants els dos cara a cara, especialment el segon precedit d’una falsa reunió amb la cúpula autonòmica), oferint-li primer una sortida (com el mateix Manu ha obligat a una companya de partit a assumir responsablilitats forçant-la a dimitir al principi del film). Veiem destrucció de documents, aparició de gravacions, desviament de capital, empresaris col·laboradors (la referència a El Bigotes és més que evident), alguna mort en circunstàncies realment estranyes… totes les accions ens porten inevitablement al comportament del PP dels darrers anys. El film avança amb un ritme frenètic i tens que arrosega a l’espectador, al que li resulta impossible treure els ulls de la pantalla per conèixer el desenllaç que ens porta a Andorra, amb una seqüència magistral en que el protagonista aconsegueix l’únic que pot salvar-lo: unes llibretes d’anotacions de suborns i pagaments en ‘B’ a tota la cúpula (els populars papers de Bárcenas). L’única solució que li queda és destapar-ho tot a televisió: una altra escena perfecta és l’entrevista que li realitza una brillant Bárbara Lennie (una de les millors actrius de l’actual cinema espanyol), que evoca inevitablement a la popular periodista Ana Pastor, amb un rerefons que porta a pensar fins on arriba l’ombra del partit.
En definitiva ‘El reino’ és una proposta necessària: una veraç radiografia de l’actual corrupció política que vol mostrar que pràcticament ningú està fora del joc (com demostra l’actitud del personatge més net del partit) i com de podrit està el sistema. Una invitació a la reflexió sobre la manca d’una, autèntica i urgent, neteja i regeneració política. Una pel·lícula valenta, intensa i magistral de visió obligatòria.