La primera pel·lícula de Yorgos Lanthimos rodada fora de la seva Grècia natal és una proposta estranya. Nominada a millor director, actor i guió (premi que, sorprenentment, ja va guanyar en la darrera edició del Festival de Cannes) en la propera edició dels Premis del Cinema Europeu, aquest thriller està rodat en un format capsular; amb escenes breus que contenen un llenguatge excessivament refinat i distant en les seves poques i concises línies de diàleg, trets que evoquen l’estil del també europeu Lars Von Trier: intentant recrear la seva atmosfera en ocasions incòmoda, en d’altres perturbadora, però sense aconseguir-ho.
Malgrat la bellesa d’algunes imatges i una factura visual impecable, gràcies a uns encertats, i molt diferents dels habituals, tirs de càmara, el film no arriba a connectar amb l’espectador. D’entrada la presentació de personatges i del conflicte són lentes, el seu ritme pesat, i el guió deixa obertes masses qüestions que no arriben a tenir resposta; per no mencionar que la trama no té la ressolució més lògica i evident, mostrant l’egoisme de la família protagonista: uns freds, tots dos triguen massa a emocionar-se realment davant de la situació viscuda, i apàtics Colin Farrell i Nicole Kidman (que junts funcionaven molt millor a La seducción, també estrenada enguany) i els seus dos fills: Raffey Cassidy i Sunny Suljic.
Tampoc el sinistre Barry Keoghan (canviant totalment de gènere després de la bèl·lica Dunkerque) ni l’oportunitat de tornar a veure a la gran pantalla la desapareguda Alicia Silverstone salven un film molt pobre i avorrit que no desperta la més mínima empatia ni tensió en l’espectador (ni tan sols en el clímax, en que el director es recrea innecessàriament), de manera que el seu únic pensament és el desig que finalitzin els seus eterns 121 minuts. Una pel·lícula fallidament sobrevalorada.