Ens trobem davant d’una pel·lícula d’una factura tècnica realment acurada. El vestuari i la direcció artística, sobretot al pròleg, són excel·lents, així com també la fotografia acompanyats d’una preciosa partitura del compositor Rob Simonsen.
El ritme és desigual. Després de la presentació del personatge central, una radiant Blake Lively que resulta plenament convincent en el seu primer rol d’absoluta protagonista amb un treball ple de matitzos, quan entra en escena Michiel Huisman el film es desinfla: es recrea massa en la parella dilatant excessivament el metratge. Un cop arriben a la casa familiar, on es desenvoluparà la segona meitat de la trama, el film agafa força i un ressucitat interés; principalment gràcies a Harrison Ford, qui destaca, i molt, sobre la resta. L’actor, des de fa ja alguns anys, brilla molt més com a secundari, en propostes com ‘Cowboys & Aliens’, ‘El juego de Ender’ o aquesta mateixa ‘El secreto de Adaline’, que no pas com a protagonista. Les escenes entre Lively i Ford són, a part de resultar claus per al desenllaç de la història, el millor de la pel·lícula.
El gran encert de la proposta és el seu mesuradíssim equilibri. Té la base de fantasia inicial per justificar la naturalesa de la situació de la protagonista, l’apunt dramàtic just per no buscar la llàgrima fàcil i el toc de romanticisme adequat per no arribar a ser empalagós. ‘El secreto de Adaline’ és una bona pel·lícula, ideal per als espectadors dotats amb un alt grau d’empatia i sensibilitat.