L’ adaptació cinematogràfica de la novel·la d’ Èlia Barceló és un lluminós drama romàntic que transcorre en diferents èpoques.
S’ha de destacar la seva factura visual, amb una brillant fotografia, i el seu acuradíssim treball d’ ambientació (vestuari i direcció artística), tot envoltat per la seva preciosa banda sonora, obra de Lau Nau. El guió transcorre en tres èpoques diferents. Iniciant-se l’ acció a Barcelona presentant el seu protagonista, Juan Pablo (correcte Mario Casas), l’ orfebre del títol, que abans de fer un viatjar a New York, on ha de presentar una exposició, passa per Vilasanta; el petit poble de la seva família on va passar l’ estiu més important de la seva vida en la seva joventut i va conèixer el seu gran amor, Celia. Aleshores retrocedim en un flashback al 1976 i assistim a aquell estiu i coneixem la història (amb uns fluixos Enzo Oliver i Michelle Jenner, sense cap mena de química) i coneixem la versió d’ ell: aquest és el bloc més fluix del film i està a punt de provocar la desconnexió de l’ espectador però l’ interés es recupera immediatament amb l’ arribada de Juan Pablo al poble. Aquí la trama fa un gir absolutament inesperat i entenem la versió d’ ella (una radiant i hipnòtica Zoe Bonafonte) que dóna pas a l’ epíleg final en que Juan Pablo arriba finalment a New York.
‘El secreto del orfebre’ és una drama de format clàssic amb una trama a priori totalment previsible però que pren un rumb inesperat i manté l’ atenció de l’ espectador, que acaba gaudint amb una proposta senzilla però força efectiva.