L‘òpera prima de Marc Vigil trasllada a la gran pantalla la novel·la homònima de Juanjo Braulio: una estranya mescla de realitat i ficció protagonitzada també per un escriptor (impassible i inexpressiu Pedro Alonso). Res no funciona en el film, que té un tempo lent que no desperta l’interés de l’espectador en cap moment, al que els seus escassos 87 minuts se li fan molt llargs.
L’espectador no arriba a entrar en la trama que resulta ja fallida en la seva presentació, tan reiterada com fragmentada. Masses reinicis per mostrar-nos tant les diferents capes del personatge central com l’entremat de corrupció política (que evoca inevitablement la brillant, aquella sí, El reino) i el món del tràfic de drogues dels suburbis (que ens porta a la recent i excel·lent Adiós) que serveixen de teló de fons a la història. Amb l’excepció de Jose Ángel Egido, sòlid una vegada més, el seu estoll d’intèrprets no resulten creïbles ni aporten res a la història: Nacho Fresneda, Carmina Barrios, Àlex Monner o Maite Sandoval, en la pell d’uns personatges tan simples com arquetípics, es mostren desganats i apàtics, segurament contagiats per una proposta que no desperta entusiasme a ningú. Malgrat que la pel·lícula aconsegueix transmetre en puntuals moments incomoditat en l’espectador amb una violència aspra, dura i sense concessions (principalment gràcies al personatge de Falconetti), aquests limitats encerts es veuen diluits en guió que desprèn desconcert i confusió, sense saber ni on vol arribar ni com fer-ho; com es veu reflexat en el seu epíleg final, al que s’arriba després d’un suposat clímax inexistent, que deixa en l’espectador una sensació final d’absoluta pèrdua de temps.
En definitiva, ‘El silencio del pantano’ és una proposta totalment fallida, inconsistent, avorrida i sense ànima.
