‘El sótano de Ma’ és una proposta estàndard dins del gènere de terror. No aporta res de nou i com en la majoria de films d’aquestes característiques té certes llacunes de guió importants (quina ha estat la vida del personatge del títol des de la seva etapa estudiantil fins al moment en que transcorren els fets, per citar-ne alguna) i les ressolucions de certes escenes i algunes accions tenen un desenvolupament estrany i, en ocasions, forçat però la tensió que aconsegueix transmetre, i mantenir, el film compensa aquestes mancances.
La clau de la pel·lícula és la seva protagonista: una camaleònica Octavia Spencer, en un rol gens habitual en la seva filmografia, que demostra que és capaç de resultar creïble en qualsevol personatge. Sorprèn l’estoll de secundaris de luxe, gens habitual en el terror en que la majoria d’intèrprets són relativament desconeguts. Però en aquesta ocasió trobem a Juliette Lewis (cada cop més esporàdica en la gran pantalla), Luke Evans i Allison Janney (radical canvi de gènere respecte al biopic Yo, Tonya que li va valer l’oscar a la millor secundària). Malgrat els seus ajustats 99 minuts de metratge, el ritme i tempo són massa descompensats. La trobada de Ma amb els seus nous i joves amics és interessant d’entrada però acaba esdevenint repetitiva mentre que quan es produeix el canvi definitiu en la protagonista l’acció es precipita de cop (impactant aquesta mutació que s’inicia amb el personatge de Mercedes) i ja no s’atura fins al punt que, encertadament, ens estalvia un innecessari epíleg posterior: el clímax desencadena l’allau de violència final i un cop resolta s’acaba, sense cap guarniment afegit.
En definitiva, ens trobem davant d’un film irregular que té la notable virtut de mantenir l’espectador enganxat a la trama durant tota la projecció: un encert no massa habitual en la cartellera actual. Si a aquest fet li sumem el tour de force d’Octavia Spencer tenim com a resultat un visionat prou interessant.