‘El sr. Henri comparte piso’ és una comèdia amb un rerefons prometedor però que el desaprofita per adaptar-se al format més fàcil i convencional. La química entre els dos, a priori antagònics però que acaben complementant-se a la perfecció, personatges centrals: el malcarat sr. Henri del títol (correcte Claude Brasseur) i la dolça Constance (fràgil Noémie Schmidt) és la clau del film. Resulta interessant la contraposició generacional, ella topa amb ell perquè li recorda els problemes amb el seu pare mentre que a ella li fa veure a ell la incomprensió amb el seu fill. Aquest xoc d’idees i de maneres de veure les relacions ofereix els millors moments del film i ben explotats haguessin donat lloc a un interessant estudi de personatges.
Malauradament aquest potencial es veu dilapidat amb la introducció del to còmic provocat per la proposició que el propietari fa a la seva nova llogatera. A mesura que el fill del sr. Henri (fluix i pobre Guillaume de Tonquédec) i la seva dona (histriònica Valérie Kéruzoré) agafen pes en la història la pel·lícula se’n ressent i perd notablement el seu interés. El transcurs i ressolució d’aquest conflicte és massa breu, fàcil i poc desenvolupat, tenint en compte les conseqüències que pot arribar a tenir, i l’únic que fa és distreure l’atenció de la idea bàsica del relat: les lliçons d’aprenentatge vital que s’imparteixen mútuament Henri i Constance.
En definitiva ens trobem davant d’una proposta indefinida que no s’arribar a concretar com a una interessant i reflexiva pel·lícula de personatges ni tampoc com a una comèdia pura. Aquesta indefinició és el que fa naufragar la pel·lícula. Si el director Ivan Calbérac (també autor del guió adaptant la seva pròpia obra teatral) hagués apostat amb determinació per un dels dos aspectes (especialment el dramàtic) el film tindria una força que ara només s’intueix en escasses pinzellades. Una llàstima.